L'escola mallorquina

L'escola mallorquina

     1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona.El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

 2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera  fou un poeta mallorquí. Fill d'una família de propietaris rurals. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.
Era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme

               TEMPORAL

       Trista l'auba se desperta.

       Damunt la costa deserta                          

       llança l'àguila son crit;

       i, pel vent espellissades,

       passen negres nuvolades

       com a robes esqueixades

       del vel immens de la nit.

        La mar creixent s'avalota,

        la negror que l'encapota

        claps de sol fan llambrajar;

        i corrent a la ribera,

        entre espessa polseguera

        encrespen la caballera

        los blancs cavalls de la mar.

Ronca la cova rodona,

fingint a cada cop d'ona

bramuls de monstre furiós;

i xucla l'aigua i la llança:

 si el sol a ferir-la alcança,

per entre l'escuma dansa

un iris meravellós.

Allà on la mar més s'arbora

dins l'escuma bullidora,

els monstruosos esculls

cobrar la vida pareixen...

i guaiten i desapareixen,

com a molars qui es deleixen

entre les ones reülls.

La fantàstica muntanya

més alta sembla i estranya

amb lo front mig encobert.

La roca immòbil, aspriva,

per que guaiti pensativa

com aguaita el temps que arriba

la gran Esfinx del desert.

Allà baix, dins la calanca,

jau damunt l'arena blanca

el llaüt del pescador.

Vola planyent la gavina;

i àgil l'àguila marina

revolta el cap que s'empina,

formidable Adamastor.

O tu, que amb art fatigosa

cerques la forma grandiosa

de lo sublim enyorat,

vina a veure una vegada

nostra ribera escarpada,

obra de Déu que, inspirada,

va esculpint la Tempestat.

I aquesta és l'hora, oh poeta!

Quan la ventada desfeta

vola damunt del Senyor,

dins la nuvolada obscura

la ribera es transfigura!

També la santa natura

té son moment de Tabor!

Joan Alcover i Maspons fou un poeta mallorquí. Fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobrera, Antoni Maura i altres autors contemporanis pertanyents a l'escola mallorquina.

La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tingué 5 fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau. Alcover inicià la seva carrera poètica utilitzant preferentment el castellà, però, cap a la maduresa i potser fruit d'un retorn íntim a la necessitat d'expressar els sentiments més pregons en la seva llengua materna, emprà només el català, esdevenint, juntament amb Costa i Llobera, el poeta més destacat de Mallorca.

                DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.