La malaltia d'estar ocupat

La malaltia d'estar ocupat

LA ENFERMEDAD DE ESTAR OCUPADO

Hace unos días me encontré con una buena amiga. Me detuve para preguntarle qué tal le iba y saber cómo estaba su familia. Puso los ojos en blanco, miró hacia arriba y en voz baja suspiró: “Estoy muy ocupada… muy ocupada… demasiadas cosas ahora mismo.”

Poco después, le pregunté a otro amigo y le pregunté qué tal estaba. De nuevo, con el mismo tono, la misma respuesta: “Estoy muy ocupado, tengo mucho que hacer.”

Se le notaba cansado, incluso exhausto.

Y no sólo nos pasa a los adultos. Cuando nos mudamos hace diez años, estábamos emocionados por cambiarnos a una ciudad con buenos colegios. Encontramos un buen vecindario con mucha diversidad de gente y muchas familias. Todo estaba bien.

Después de instalarnos, visitamos a uno de nuestros amables vecinos y les preguntamos si nuestras hijas podrían conocerse y jugar juntas. La madre, una persona realmente encantadora, cogió su teléfono y empezó a mirar la agenda. Pasó un rato deslizando la pantalla y al final dijo: “Tiene un hueco de 45 minutos en las próximas dos semanas. El resto del tiempo tiene gimnasia, piano y clases de canto. Está muy ocupada.”

Los hábitos destructivos empiezan pronto, muy pronto.

¿Cómo hemos terminado viviendo así? ¿Por qué nos hacemos esto a nosotros mismos? ¿Por qué se lo hacemos a nuestros hijos? ¿Cuándo se nos olvidó que somos “seres” humanos y no “haceres” humanos?

¿Qué pasó con el mundo en el que los niños se ensuciaban con barro, lo ponían todo perdido y a veces se aburrían? ¿Tenemos que quererlos tanto como para sobrecargarlos de tareas y hacerles sentir tan estresados como nosotros?

¿Qué pasó con el mundo en el que podíamos sentarnos con la gente que más queremos y tener largas conversaciones sobre nosotros mismos, sin prisa por terminar?

¿Cómo hemos creado un mundo en el que tenemos más y más cosas que hacer con menos tiempo libre (en general), menos tiempo para reflexionar, menos tiempo para simplemente… ser?

Sócrates dijo: “Una vida sin examen, no merece ser vivida.”

1. Llegeix aquest text i fes un resum.

Aquest text ens diu que la majoria de gent sempre está ocupada, i no nomes pasa a persones majors, sino que tambè a nins, que están ocupats amb activitats extraescolars. Fa un parell d'anys això no pasava, ja que els nins mai estaven ocupats i tenien temps de relacionarse amb amics, jugaven als parcs infantils, etc....

2. Escriu-ne la teva opinió personal. 

Trob que hi ha d'haver temps per tot, ja que tant els nins, joves, o adults, han de conèixer a gent i no han d'estar sempre, les 24h del dia ocupats.

3. Cerca un text sobre un tema que t'interessi i el penges al teu blog amb imatges.

    El tresor de l'amistat.   

L’amistat és un sentiment lliure. Els amics els podem triar.

L’amistat és un bé preuat. Un valor que cal vetllar i conservar. Un tresor que dóna llum a la vida de qualsevol persona en moments d’alegria, de tristesa i de dificultats.

Com diu Tagore “és com la fluorescència”:

“La verdadera amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit.”

Tenir un amic ens fa canalitzar molts sentiments d’agraïment, d’afabilitat, de generositat i d’alegria.

Coneixem, per experiència, que tant per explicar les penes com per exterioritzar les alegries, l’amic o amiga ens ajuda no només en la nostra part anímica sinó que ens estalvia malalties imaginàries o ens atenua les reals. És la millor recepta, com ens recorda el lletreret del dibuix adjunt.

Realment, l’amistat és un bé apreciat que ens fa compartir amb naturalitat i sinceritat llums i ombres de la nostra vida amb aquell que estimem i del que esperem comprensió. És natural que estigui l’amistat fonamentada amb la sinceritat ja que sense ella no podríem tractar ni conèixer totalment l’amic, ni l’amic podria confiar en nosaltres. “És més fàcil atrapar un mentider que un coix”, ens diu el llenguatge popular i no ho oblidem, no compartim els nostres sentiments amb aquell que li hem atrapat una mentida.

L’amic que escolta confidències doloroses pateix tant o més que l’altre i s’identifica amb ell. Aquesta afinitat amb el que pateix és el que salva qui passa un mal moment: ja no es troba sol.

No es tracta de fugir de l’amic quan pateix, li donarem la llum que necessita per sortir de la foscor i, entre altres coses, estar a prop d’ell enfortirà el vincle amical.

I quan compartim les alegries també es reforça l’amistat. Plorar, riure, compartir sentiments amb l’amic, l’amiga ens reporta sempre molta pau i seguretat.

Com vius, com vivim l'amistat?

Tens temps de deixar la teva experiència o donar-nos una definició d'amistat?